La manera de narrar i construir històries de Zerocalcare la trobo espectacular. Sempre en primera persona t’explica les seves neures, els problemes existencials, critica a família i amics (i sobretot a ell mateix) i es queda tant ample, fa servir a les seves lectores de psicòlegs però així com les professionals del benestar emocional queden lliures un cop acabada la jornada laboral, les lectores d’en Zerocalcare acaben atrapades en els pensaments de l’autor.

En aquest còmic ens explica la relació que té amb el seu pare i per fer-ho viatja per una banda a la seva infantesa als anys 80, i a l’afectació de la cultura pop a la ment d’un nen, i per l’altre ho fa a la zona de muntanya dels Dolomites. Els temes recurrents de l’autor són el pas del temps, la nostàlgia, l’amistat, la violència, la migració i la justícia social. El llibre té un estil molt underground i variat i està dibuixat en blanc i negre. A destacar la feina de la traductora Xènia Amorós que porta el dialecte italià dels Dolomites al dialecte català del Pallars, duent l’essència de les variants de muntanya dels diferents idiomes.

És estrany trobar tanta crítica social en un còmic amb tant èxit de públic.